Hysteria: el que necessitava el vibrador era ell

Malgrat semblar antònims, dos conceptes com a masclisme i feminisme no només no són oposats, sinó que poden conviure en l'esperit d'una mateixa persona, independentment que sigui home o dona. Segons el diccionari de la RAE, si feminisme és un “moviment que exigeix per a les dones iguals drets que per als homes”, masclisme seria una “actitud de prepotència dels homes respecte a les dones”. Uns símptomes que, insòlitament i contra tot pronòstic sembla patir Tanya Wexler, la directora d'Hysteria .

Prec em perdonin si en algun moment se'm cola algun spolier, però és que, així d'entrada, no sóc capaç d'entendre com aquesta directora no ha estat capaç d'incloure un polsim d'ironia al fet que els doctors Robert Balrymple (Jonathan Pryce) i Mortimer Granville (Hugh Dancy) facin amb la mà allò que Molly (Sheridan Smith) fa amb la boca. Al contrari, mentre ella no sembla més que una ramera, una prostituta, una furcia qualsevol que fa el que sigui amb tal de córrer-se -i que ho faci l'altre-, ells són retratats com a homes molt respectables, encara que es taquin les mans i facin exactament el mateix que ella, sense córrer-se ells, tal com ho faria una autèntica professional del sexe. Sens dubte aquesta diferència moral es produeix perquè mentre ella es diverteix el mateix que el seu client, ells només estan interessats en la retribució econòmica que van a percebre, així com en què el seu client retorni a la seva consulta.

Independentment que els fets que es relaten siguin més o menys fidels a la realitat, la veritat és que la manera en la qual està explicada la pel·lícula resulta summament inversemblant. Es contradiu en aquella premissa que critica perquè, mentre Charlotte Dalrymple (Maggie Gyllenhaal) defensa que el que ells cridava histèriques només són dones mal cardades, en la seqüència de la demostració del vibrador s'assembla constatar que així és. Per a postres, després de rebel·lar-se aquest personatge com una dona (forzadamente) moderna que pren les seves decisions i no es deixa doblegar pel sexe oposat, acaba finalment rendida als peus del que tots sabem va a ser el seu home (que primer s'enamorés de la seva germana) des del primer moment en què es creuen, per acabar exactament igual que en una pel·lícula de Doris Day.

Si per una costat tota l'ambientació de la Hysteria està molt bé aconseguida, la seva principal xacra està en el seu guió, que més que cinematogràfic o fins i tot televisiu, sembla propi d'una obra de teatre en la qual els límits de les unitats de temps, espai i acció obliguen al fet que els personatges expliquin al detall totes i cadascuna de les decisions que prenen. Contribueix a reforçar la baixa qualitat del text la ineptitud d'un actor com Hugh Darcy, que no només no aconsegueix ser natural en cap moment sinó que mai aconsegueix fer creure que és un autèntic metge, per molt que li preocupin els gèrmens. Tampoc Jonathan Pryce estimula molt amb la seva presència ni fa creïble un personatge els traços del qual semblen realitzats per un dibuixant afectat de Parkinson.

Potser per contrast, encara que segur que per mèrits propis, s'agraeixen les interpretacions femenines, començant amb un deliciós i simpàtic Rupert Everett i el seu retrat de la marica intel·ligent, refinada i irònica del segle XIX, o aquesta dona tan culta però submissa de la mateixa època que fa Felicity Jones. Encara que sens dubte queden eclipsades cada vegada que apareixen en pantalla tant Sheridan Smith en la pell de l'única dona que fa realment el que vulgues, com, sobretot, Maggie Gyllenhaal, que aconsegueix portar-se l'empatia del públic en tot moment amb el seu arrebatadora energia.

Histèrica sembla llavors la pròpia pel·lícula que contradictòriament sembla realçar allò que critica, no atrevint-se a fixar veritablement l'atenció per aquest objecte que queda relegat a mer MacGuffin, i que si es descuren, gairebé ni arriba a aparèixer en imatge: el vibrador. Si és que sembla que encara els fa vergonya nomenar-ho: vibrador, vibrat, vibrador, vibrador…