La sort a les teves mans: però no arriba al teu cor

Un dels millors exponents del panorama cinematogràfic argentí és sens dubte l'obra del director, guionista i productor Daniel Burman. Un cineasta capaç de comptar amb grans dosis de sentit de l'humor una sèrie de drames familiars que sempre aconsegueixen entendrir a l'espectador, característica que precisament reivindicaven amb el premi al millor guió que li van donar a la pel·lícula en Tribeca. Però si La sort a les teves mans torna a desenvolupar-se dins d'aquests mateixos paràmetres, aconseguint l'empatia de l'espectador amb uns personatges tan reals com a peculiars, i aconsegueix mantenir l'atenció durant gran part de la projecció, la pel·lícula peca lleugerament d'ingènua en desenvolupar un argument la resolució del qual es fa previsible des que els seus protagonistes són presentats per separat, i per moltes traves que s'interposi en el seu camí.

Potser resulta massa obvio el missatge que transmet des del propi títol de la pel·lícula o, per contra, defrauda el fet que el póker i l'afició del protagonista pels jocs de cartes s'utilitzi més com a pretext visual que per desenvolupar una trama paral·lela al drama personal. El cas és que els conflictes de cadascun dels protagonistes, que haguessin de servir per dotar de profunditat psicològica a tots dos personatges, no acaben de desenvolupar-se en tota la seva plenitud, a pesar que apunten per molt bon camí, però que acaben per ser mers complements interessants, però incomplets.

Es feta en falta que la pel·lícula tracti d'una mica més que de la típica premissa de noi-coneix-noia, així com sobra alguna de les típiques seqüències amb els seus personatges fent ximpleries a ritme de música romàntica, que acaben per provocar la pèrdua d'interès per esperar una conclusió que intueix inevitablement. La resolució de la pel·lícula tan sols és apta pels quals veritablement s'hagin rendit davant els seus personatges, resultant una miqueta excessiva a l'espectador que (com un servidor) s'hagi quedat a mig fer.

En qualsevol cas, sempre resulta un absolut i exquisit plaure gaudir d'una actriu de les dimensions de Norma Aleandro, la gran dama de la interpretació argentina les pel·lícules de la qual no traspassen les fronteres internacionals les vegades que fos desitjable. Deliciós és el personatge del doctor Weiss, interpretat per Luis Brandoni, que ja formés part del repartiment d'Esperant la carrossa, la mítica pel·lícula a la qual Burman també al·ludia indirectament en Dos germans. Si l'aportació de Valeria Bertuccelli -que molts recordaran de films com a Lluna d'Avellaneda o XXY- està a l'altura de la seva mare en la ficció, la pel·lícula queda parcialment eclipsada per l'esplèndida interpretació de Jorge Drexler en la seva primera incursió cinematogràfica com a actor, que segur, no serà l'última.

Si com a un servidor no acaba d'enganxar-te la trama de la pel·lícula, segur que et serveix com a al·licient gaudir de les interpretacions dels seus quatre protagonistes i els seus encantadors personatges.