End of Watch: com mola ser poli, tronc

Quina difícil em resulta comentar un títol com End of Watch. Responsable de títols com The Fast and the Furious, Training Day o S.W.A.T., David Ahir escriu i dirigeix una pel·lícula que en realitat és perfectament coherent amb la resta de la seva filmografia, en el que al tema que tracta es refereix, que per moments resulta entretinguda i fins a divertida, però que no acaba per convèncer a causa de la desfachatez i la descaradura per la tergiversació i manipulació que exerceix en els seus personatges. Òbviament estic parlant d'un nou exemple de telepelícula (cent amb vocació televisiva) que en lloc de deixar que sigui l'espectador qui jutgi per si mateix les accions dels seus personatges, es dedica a orientar-li, dient-li el que ha de pensar sobre personatges i pel·lícula, i no tenint cap tipus d'escrúpol a convertir-se en una autèntica pel·lícula absolutament al servei de la seva ideologia.

D'acord. Molts estaran pensant que no té a veure que siguis d'esquerres o de dretes per gaudir la pel·lícula. Podria ser. Però mai em plantejaria aquest tipus de qüestions en una pel·lícula de Clint Eastwood, per citar un cineasta que tots sabem és de dretes. En el cas d'End of Watach, la manipulació es fa evident des del mateix primer plànol de la pel·lícula, quan la voice over del policia Brian Taylor (Jake Gyllenhaal), ens està dient que, almenys als Estats Units d'Amèrica -perquè al meu poble no és així-, la policia és l'autèntica representant del poble i la línia que li manté a resguard del mal en potència. No és que tingui les meves discrepàncies amb aquest plantejament, és que és mentida. Si per ventura la policia seria una eina al servei de la llei, però gens més. Una altra qüestió és que Ahir vulgui presentar a aquests polis com uns oncles que s'enrotllen mogollón i que ser poli pot ser tan molón com traficar amb droga o viure com un mercenari…

Aquest plantejament xoca frontalment amb l'aproximació visual d'Ahir, que tracta de conferir al relat la major veracitat possible amb la inclusió (sense explicar i inexplicable) d'aquest projecte de protagonista que li obliga a portar una càmera domèstica en tot moment, i altres tècniques, gairebé més de reality xous, que confereixen a la pel·lícula una falsa il·lusió de cinema realitat. I dic que és falsa perquè hi ha moments en els quals no estic segur de si estem en Los Angeles o a Afganistan. A part del racisme i el masclisme implícit en una proposta que sembla escrita a la major glòria de l'ideal de Rommney. No em val que el personatge de Michael Peña sigui mexicà perquè hauria d'utilitzar spoilers i queda clar que Anna Kendrick està total i absolutament desaprofitada. No és que es limiti a posar cares i riure com una boja, és que no li deixen fer res més, no té personatge algun. I tampoc és que ells facin una mica més que posar les posis típiques, però almenys desenvolupen un pelín més els seus respectius personatges.

En Sense treva, títol en castellà de la pel·lícula, solament expliquen els mascles dominants. És d'aquest tipus de pel·lícules en les quals si no ets blanc ja ets sospitós de qualsevol cosa. I si ets dona només tens una mica més de corda si a més ets lesbiana. No precisament perquè el teu personatge va a contribuir a la integració de la dona, sinó perquè així podràs protagonitzar una d'aquestes seqüències que tan divertits posen als homes heterosexuals: dues ties besant-se! Crec que he deixat clar el meu punt de vista sobre la pel·lícula, però també crec que queda perfectament clar que tant si coincideixes com si no, saps perfectament amb el que et vas a trobar si treus una entrada per veure la pel·lícula. I encara així em fa l'efecte que en aquest últim cas igual prefereixis anar-te de copes, que anar al cinema.